La preocupació pels fenòmens urbans i l'arquitectura és una constant en la meva obra, l'origen de la qual sol ser l'observació de la xarxa de signes que conforma l'experiència visual de la ciutat. A partir dels detalls, del concret, vaig construint reflexions i discursos sobre la ciutat com a paisatge humà.
Les formes en què es materialitza la meva obra es poden agrupar en dues línies de recerca diferenciades però que cada volta més tendeixen a entrecreuar-se. D'una banda, aïllar i comparar elements d'aquest conglomerat de signes del qual parlava em permet abordar, a través de projectes fotogràfics i audiovisuals, qüestions que subjauen a l'aparença de normalitat de l'espai públic. D'altra banda, alterar certs elements en intervencions i instal·lacions in situ em permet generar intersticis en els quals la quotidianitat i les lògiques operatives i utilitàries de l'espai es veuen afectades.
La metàfora de la pell de la ciutat em serveix en els meus últims treballs com a punt de partida. Aquesta idea defineix una superfície que abasta tot el que les persones poden veure o tocar al carrer, però també permet pensar en la ciutat com un ens sensible a la interacció amb els éssers humans que l'habiten. Aquesta figura em permet també escapolir-me de la dialèctica públic/privat i pensar aquest espai compartit des d'una ètica de responsabilitat i cures entre les persones i amb el patrimoni.
Aquesta superfície, com en un palimpsest, visualitza l'encreuament o intercanvi de rastres entre persones en diferents moments del temps. D'aquesta acumulació, em fixo darrerament en les ferides i cicatrius que la poblen per tal d'abordar tensions amb implicacions sociopolítiques de diversa índole i magnitud que donin lloc a una reflexió sobre el conflicte i la memòria com a element conformador de l'experiència visual (i vital) de la ciutat.
cast / cat