Restauració d’estil

Al segle XIX varensorgir dos paradigmes oposats que varen sentar els fonaments de la restauració moderna. D'una banda, el teòric anglés John Ruskindefenia la permanència de les ruines com a receptacles de l'esperitde les construccions. D'altra banda, l'arquitecte francés Eugène
Viollet-le-Duc defenia que havia que retornar la construcció a un estadi estilístic unitari, encara que no fora l'original. Les idees del segon es varen agrupar entron al concepte de restauració d'estil, i varen ser el punt de partida de aquesta intervenció.

Es va observar que dues cases que es trovaben una davant de l'altra, la tipologia constructiva era gairebé la mateixa, estaben decorades amb desigual profussió. Una era ben pintada in encalada i dels dintells sobre les finestres penjaven unes decoracions de ciment, A l'altra, visiblement menys cuidada, no gaudia d'aquests elements.

Per tal de contrarrestar aquesta manca d'equoitat decorativa, es varen crear còpes dels elements amb escayola que posteriorment foren colocades a la casa menys agraciada.


2015

cast / cat